ones de pau

 

 ones de pau audio: Play Now | Play in Popup | Download

Programa odp53: Analitzem el manifest de “El deseo en ruinas” (Karen Elliot / Stewart Home) des de la perspectiva antropològica i política. I acabem contrastant aquest text situacionista amb una lectura filosòfica, “La ideología” de Jiddu Krishnamurti (veure enllaç editorial abaix). Aparentment incompatibles, els  dos textes  (de la mateixa època, finals  dècada 1950) són  igual de revolucionaris si posem en pràctica  les seves idees. Aquest és un dels temes centrals que tractem en el programa: ¿Idees o accions? ¿Què ens defineix? ¿Què és més important per generar canvis, transformacions, ruptures…?

Format: lectures (CASTELLANO) + entrevista (CATALÀ).

Convidat: Francesc-Xavier Marín, antropòleg.

Transcribim  a continuació el text situacionista que llegim a l’inici del programa; un bon exemple de “…lenguaje poético revolucionario concebido como una verdadera acción directa” (Historia de un incendio. Servando Rocha. La Felguera Ediciones, 2006).

EL DESEO EN RUINAS (Karen Elliot / Stewart Home)

1. La totalidad de la vida post-moderna está mediatizada por una serie de abstracciones. La creatividad, el placer, la imaginación y el deseo tienen un papel que jugar en el mantenimiento del sistema capitalista.

2. Aquellos que no repiten los misterios establecidos se encuentran con que sus actividades e ideas las suprimen, tanto los medios de comunicación, como los comisarios blandengues de las universidades, así como sus relaciones en la sociedad.

3. En el pasado, la vida estaba mediatizada por abstracciones tales como honradez, verdad, progreso y el mito de un futuro mejor. La creatividad, el placer, la imaginación y el deseo son un refinamiento posterior de este proceso. En la era post-moderna sirven para la misma función que el progreso sirvió en la época de la modernidad clásica (1909-1957).

4. La creatividad es un trabajo cosificado en provecho de una moral correcta: el nombre de la ética del trabajo tras su modernización. Para los que se oponen a cualquier clase de moralidad, la creatividad es tan alineante como un trabajo asalariado. Nosotros repetimos la leyenda de los anti-moralistas “Nunca Trabajes”, y mantenemos que este planteamiento se adhiere al rechazo de la creatividad.

5. El placer es un método para ubicar la experiencia en una jerarquía de lo apetecible. Es una abstracción que niega el momento vivido y necesita una referencia en cuanto a la posibilidad de experiencias pasadas/futuras. Debemos rechazar todos estos sistemas de valores.

6. La imaginación es una abstracción que niega la experiencia concreta. Es el mecanismo central para la dominación de la imagen como agente principal de la represión en nuestra aparatosa sociedad.

7. El deseo es el aplazamiento permanente de la realidad actual en favor de supuestas recompensas en un supuesto futuro.

8. Nosotros hacemos una llamada a un nihilismo activo para la destrucción de este mundo al que nos hemos referido y de todas sus abstracciones.

No más políticos.

No más la “cultura” del pensamiento puede cambiarlo todo excepto unas cuantas cuentas corrientes.

El espectáculo ha acabado.

Los espectadores se van.

Es el momento de recoger sus abrigos e irse a casa.

Se vuelven…

…¡No más abrigos!

…¡No más casas!

ABOLICIÓN DEL PLACER

RECHAZO DE LA CREATIVIDAD

APLASTAMIENTO DE LA IMAGINACIÓN

EL DESEO EN RUINAS

EL PRESENTE ES ABSOLUTO

¡TODO AHORA!

“Estas ideas [expresadas en "El deseo en ruinas"] son las que predominan en toda la obra de  la Internacional Situacionista (I.S.), y son representativas, principalmente, de su primera época (de 1957 a 1961), para algunos la más fecunda y rompedora”.

Apuntem el final del capítol “La ideología” (“Comentarios sobre el vivir”. Tomo1.  1956. Editorial Kairós, 2006), del filòsof Jiddu Krishnamurti que llegim al final del programa: (…) “La acción basada en una idea jamás puede ser liberadora” (…) “Sólo descubriremos si podemos ser libres indagando en el proceso total del condicionamiento, de la influencia. La comprensión de este proceso es conocimiento propio. Sólo a través del conocimiento propio puede uno liberarse de la esclavitud; y esa liberación está vacía por completo de creencias e ideologías.”

I tornem als situacionistes per acabar aquesta presentació. “Según la I.S. había que ir más allá de la filosofía, había que transformar radicalmente el mundo, es decir, era una llamada a la acción sin paliativos mediante la realización de un proyecto revolucionario que impidiera reproducir nuevamente el viejo mundo. Se deberá, dirán, fundir y realizar la poesia.“

TOT AQUÍ I ARA!

 

 ones de pau audio: Play Now | Play in Popup | Download

Programa odp26: Després de recordar La Setmana Tràgica o Revolució de Juliol de 1909 de Barcelona, en l’anterior programa, aquesta setmana tornem a parlar d’anarkisme. Ara amb activistes d’una generació més jove que els companys de la setmana passada però que comparteixen molts valors d’aquest moviment llibertari.

Format: entrevista-xerrada. Llengua: CATALÀ.

Convidats: Fran del periòdic anàrquic Antisistema. I Maic de l’Ateneu Llibertari de Sants.

Començem el programa amb el tema musical Apología de la destrucción, del grup valencià Vagos y Maleantes, per posar-nos a to amb una de les corrents més combatives de l’anarkisme. No es que Ones de pau hagi perdut el Nord, simplement mostrem una realitat més de la lluita anticapitalista, de l’expressió més contestatària de l’anarkisme.

Per complementar aquesta presentació i l’apunt cinematogràfic de la setmana passada, avui recomanem La vieja memoria, un dels millors documentals de la II República i la Guerra Civil espanyola, rodat per Jaime Camino el 1977.

Afegim l’enllaç de El pesol negre, la “publicació llibertària de l’Alt Llobregat i Cardener” (Berga i Manresa), per conéixer qué és cou fora de Barcelona, tal com ens comenta en Fran durant el programa.

I acabem apuntant les referències d’un dels llibres que també comentem durant el programa: Cróniques del 6 (i altres retalls de la clavaguera policial), de Davd Fernández. VIRUS Editorial, 2006. Reproduim un fragment de l’epíleg d’aquest llibre sobre la “democràcia autoritària”:

“Aquesta història arranca el 28 d’octubre de 1996 amb el desallotjament “manu militari” del Cinema Princesa i arriba fins a l’absolució dels Tres de Gràcia. Amb un protagonista central: el Grup VI de la Brigada Provincial d’Informació del Cos Nacional de Policia, especialitzat en la repressió a la dissidència política i social.” (…)

“Darrera el nostre Estat de Dret s’hi desenvolupa, sovint amb complicitat de les autoritats, un infraestat clandestí i en la completa il·legalitat. Té els seus propis codis i regles de joc i no resulta sempre fàcil desxifrar-los. El llibre ho fa des de la indignació moral i la ironia, i posa de manifest la fal·làcia de la visió idíl·lica i institucional de la policia com a garant de les llibertats i drets ciutadans. I així es com ens parla de maletes i fons reservats, d’informes confidencials, de comissaries i tortures, d’infiltrats i secretes, de pistoles i segrestos, de llistes negres i telèfons punxats… en definitiva de la guerra bruta d’un estat d’excepció encobert contra els moviments socials i populars.”

 

 ones de pau audio: Play Now | Play in Popup | Download

Programa odp25: el juliol de 1909 es van produir un seguit de revoltes antimilitaristes i anticlericals pels carrers de Barcelona encapçalades per dones que es rebelaven contra el reclutament dels seus marits a la guerra del Marroc. Això, sumat a altres factors econòmics i socials, provocà La Setmana Tràgica o “Revolució de Juliol”. A partir d’aquests fets, Ones de pau analitza la lluita obrera i el moviment anarquista a la Catalunya de finals de segle XIX i principis del XX.

Format: entrevista-debat. Llengua: CASTELLÀ.

Convidats: Manel Aisa de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, i Gil de l’Ateneu Llibertari Besos.

La guerra del Marroc es rebutjada per l’esperit popular per tres raons, segons narra la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia:

1) “L’anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l’”honor nacional” com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d’explotació que aquests anomenen govern.”

2) “Aquesta campanya era una guerra de pura agressió (de pretencions imperialistes), empresa al dictat d’un grup d’empresaris, estretament relacionats amb el govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l’obrer espanyol.”

3) “La qüestió del servei militar era exasporadament injusta i això és el que dugué les dones a milers en rengles dels contestataris. D’una banda, el fill del burgés, que podia permetres de pagar tres-cents duros per l’exempció, no li calia presentar-se a files; d’altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes (de clase obrera la majoria) que després de passar dos anys a l’exèrcit  havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de llurs mollers i de llurs famílies, per malbaratar-ne la vida.”

El ministre de la guerra Antonio Maura va decidir enviar un cos expedicionari a l’Àfrica de més de 40.000 homes, reservistes casats i amb fills en la seva majoria, reclutats en bona part al Principat. L’embarcament de tropes a Barcelona va començar l’11 de juliol de 1909. Les dones s’hi van negar i van encapçalar la revolta antimilitar espontàniament pels carrers de Barcelona.

Els partits Republicans no van voler assumir la direcció de les protestes i el poble, amo del carrer, va protagonitzar una revolta popular profundament anarquista.

Però la revolta va ser reprimida durament per les tropes de l’Exèrcit, amb el suport de la burgesia barcelonina.

La sublevació social contra l’autoritarisme de l’estat (exèrcit i esglèsia) va representar una confrontació a peu de carrer de dues formes d’entendre la vida, el treball, la ciència i les relacions interpersonals.

Visibilitzant-se, alhora, la ràbia social i el poder de la llibertat, amb noves formes d’organització com ara centres obrers, escoles i cooperatives.

La propera setmana Ones de pau dedicarà un altre programa per parlar d’anarquisme des d’una visió menys històrica i centrada en l’acció anarquista d’avui. Mentrestant, per situar una mica millor La Setmana Tràgica de 1909 i aproximar-se més a la realitat de l’època, sugerim veure la película La ciutat cremada, dirigida per Antoni Ribas.

 

 ones de pau audio: Play Now | Play in Popup | Download

Programa odp04: programa a tres “bandes”: India, Espanya, Guatemala; Noviolència gandhiana, exèrcit espanyol, guerrilla guatemalenca. Tres prespectives diferents per aproximar-nos a la pau. Recuperem una entrevista sobre Mahatma Gandhi. I escoltem la segona part de les entrevistes sobre militarisme a Espanya i guerrilla a Guatemala, emeses fa dues setmanes (odp02/03).

Format: entrevista. Llengua: CATALÀ (1/2), CASTELLANO (3).

Convidat1 (Mahatma Gandhi): Agustí Pániker, escriptor i editor de l’Editorial Kairós. Convidat2 (militarisme a España):  Pere Ortega, investigador del Centre JM Delàs. Convidat3: Ignacio Barroso de l’Associació d’Amistat amb el Poble de Guatemala.

No hi ha camins per la pau, la pau és el camí (Gandhi).

I aquest camí sovint es ben fosc, com els passadissos del Congrés o alguns polígons industrials… “Las actas de la JIMDDU (Junta Interministerial Reguladora del Comercio Exterior de Material de Defensa y de Material de Doble Uso) están clasificadas como secreto oficial, lo que conlleva que sólo los diputados de la Comisión de Secretos Oficiales pueden ser informados de las autorizaciones de exportación de armas españolas, sin que éstos a su vez puedan informar o dar publicidad de la información que reciben. En definitiva, el Parlamento y el conjunto de diputados, no tienen derecho a saber ni las armas que se exportan ni el destino de éstas.”

“El gasto liquidado de las fuerzas militares españolas en el exterior entre el año 1997 y 2007 fue de 2.951 millones de euros.”

“Las fuerzas armadas cuentan hoy con un ejército profesional de 75.000 soldados y 49.000 mandos militares”. Això surt a un comandament militar per cada tres  soldats!!

A la següent entrada trobaràs més informació del llibre del qual n’es coautor l’entrevistat d’Ones de pau: El militarismo en España: balance del ciclo armamentista español hasta 2007.

Ara també pots escoltar l’entrevista sencera a l’Agustí Pániker sobre Gandhi (que hem emès en edició retallada a l’Ones de pau d’aquesta setmana).

 

 ones de pau audio: Play Now | Play in Popup | Download

Programa odp03: 50 aniversari de la Revolució cubana (1959-2009). I per contrastar processos històrics, també parlem de la revolució i guerrilla a Guatemala.

Format: entrevista. Llengua: CASTELLANO.

Convidats: Amaury Damian Torno, del Instituto Cubano de Amistad con los Pueblos. Ignacio Barroso de l’Associació d’Amistat amb el Poble de Guatemala.

Frase: “Patria es humanidad”. José Martí (ideòleg de la revolució cubana i líder de la segona Guerra d’Independència de 1895).

La revista “Caminos” (nº 47, 2007), del Centro Dr. Martin Luther King Jr., de la Habana, presenta en un article “al más grande de todos los cubanos”:

“…uno de los muchos aspectos de la grandeza martiana: fusionar armónicamente  al hombre político, al luchador incansable, al periodista sagaz, al poeta, al ensayista, al escritor para niños, en un saldo único, en una integridad nada común. El intelectual no desterró al político. El periodista no desmembró al poeta…”

“Nuestra América” es el texto cenital de José Martí. Apareció por primera vez en La revista ilustrada de Nueva York, el primero de enero de 1891, y el 30 de enero del mismo año en la revista El Partido Liberal, de México.

“Nuestra América” es una de las tres grandes y sintéticas culminaciones de la obra martiana dadas a luz en vísperas de la preparación y fundación del Partido Revolucionario Cubano. Las otras dos son “Los versos senzillos”, atesoradores de su más alta sabiduría, y el discurso pronunciado el 26 de noviembre de 1891 en el Liceo Cubano de Tampa (”Con todos, y para el bien de todos”), donde están formulados los principios éticos de la futura república de Cuba.

Así escribió Martí en “Nuestra América”, en 1891, cuatro años antes de que empezara la Segunda Guerra de Liberación Nacional, o sea la Guerra Hispano-Cubana-Norteamericana:

“No hay proa que taje una nube de ideas. Una idea enérgica; flameada a tiempo ante el mundo, para (detiene), como la bandera mítica del juicio final, a un escuadrón de acorazados.” (…)

“Ya no podemos ser el pueblo de hojas, que vive en el aire, con la copa cargada de flor, restallando o zumbando, según la acaricie el capricho de la luz, o la tundan y talen las tempestades; ¡los árboles se han de poner en fila, para que no pase el gigante de las siete leguas! ¡Es la hora del recuento y de la marcha unida, y hemos de andar en cuadro apretado como la plata en las raíces de Los Andes!”

Al final del programa, a la secció Guatemala: de la impunitat a la pau, també parlem d’un altra revolució i un altra guerrilla, amb un resultat molt diferent del viscut a Cuba.

“La cançó “Guantanamera” va popularitzar internacionalment els “Versos Sencillos” de Martí, i potser l’escoltaràs en alguna emissora del Portal de la radio cubana.

Acabem amb un apunt cinematogràfic: “Los 4 años que estremecieron al mundo” (1959-1962). Sèrie documental “Cuba: caminos de revolución” (DVD3). “En cuatro años, el tiempo que dura una administración norteamericana, un pequeño país que comienza una Revolución es sometido a centenares de actos de sabotaje, a una invasión a gran escala, a un bloqueo económico y se coloca en el vórtice de un posible holocausto nuclear…”