ones de pau

Divendres passat, 21 d’agost, per motius tècnics Contrabanda FM no va poder emetre la programació en directe per FM (91.4 de la Freqüència Modulada), i només va emetre per internet (com sempre a través del web: www.contrabanda.org). Per aquest motiu, aquest divendres tornem a emetre el reportatge  del Refugi antiaeri 307 realitzat per Ones de pau.

I parlant de defensa activa i defensa passiva… recomanem el llibre d’un autor que comentem durant el reportatge, les memòries de Juan García Oliver: “El eco de los pasos” (Primera edició, 1978. Editions Ruedo Ibérico, París). L’edició que recomanem és l’editada el 2008 en col·laboració per: Fundació d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes, Llibreria La Rosa de Foc i Confederació Nacional del Trabajo de Catalunya.

Apuntem dues llibreries de Barcelona on segur que tenen aquest llibre: La Rosa de Foc (carrer Joaquim Costa, 34. Barri del Raval) i La ciutat invisible (carrer Riego, 35. Barri de Sants).

Transcribim a continuació un fragment del pròleg de Ramon Lladó Soler: “Desde el punto de vista de la ideología revolucionaria, Juan García Oliver, reúne a todas las tendencias libertarias y/o anarcosindicalistas, desde la intransigencia del sindicalismo revolucionario de los años iniciales, pasando por la estrategia insurreccional, que lo ocupó durante el período republicano, a partir de 1931, hasta el posibilismo que dominará su pensamiento, hasta su muerte acaecida en julio de 1980. García Oliver, comprime el ideario anarquista, arrastrándolo y haciéndolo pasar por las distintas pruebas del pragmatismo; y lo somete al vértigo de los hechos que se suceden bajo distintas circunstancias, poniendo a prueba y verificando hipótesis”.

En un segon pròleg del mateix llibre, Josep Alemany, escriu: “Existen dudas razonables de que García Oliver estuviera convencido del “ir a por el todo”; en primer lugar porque fue de los protagonistas en aceptar la continuidad de Companys. De ahí que el monumento a sí mismo que se erige en “El ego de los pasos” se desmorone estrepitosamente.” Deixant a banda aquesta opinió (i el fet que fou el Plenari de Locals i Comarcals de la Regional de Catalunya, qui va votar no anar “a per el tot” el 23 de juliol de 1936), al llarg de tot aquest llibre Garcia Oliver ens ajuda a entendre, a través dels fets que ell viu i coneix, què volia dir i que va implicar aquesta renúncia de “ir a por el todo”, en aquells moments revolucionaris unics en la història espanyola i mundial.

Aquestes memòries començen a Reus on l’autor neix i viu l’infància amb la seva família pobre i obrera, a principis de segle XX. Transcorre per Barcelona i Madrid on treballa de cambrer en cafeteries i hotels, alhora que participa activament en l’organització de la CNT i en múltiples gestions i accions revolucionàries protagonitzades per la mateixa CNT i altres forçes dels moviments llibertaris. Exerceix la direcció del Comité de Milícies Antifeixites de Catalunya. Després de ser empressonat (i patir la tortura carcerària) en diverses presons juntament amb altres activistes anarquistes, arriba a ser Ministre de Justícia del govern republicà de Largo Caballero, a Madrid i València. Tot visquent sorprenents experiències personals (a vegades increibles, de película) i imprescindibles etapes històriques per comprendre l’Espanya revolucionària d’aquells temps. I acabant en l’exili a Mèxic.

El llibre és llegeix com una novela gràcies a l’excel·lent redacció de l’autor i al fet que reprodueix bastants diàlegs viscuts entre ell mateix i molts dels grans protagonistes (populars i anònims) de la Revolució i Guerra Social espanyola.

Com escriu García Oliver en el mateix llibre, “La verdad, la bella verdad, solo puede ser apreciada si, junto a ella, como parte de ella misma, está también la fea cara de la verdad.”

I en un altre pàgina conclou: “Luchador anarcosindicalista, ¿cómo podías saber la dirección correcta partiendo de un mismo punto? ¿Cómo saberlo si nada se había escrito sobre la gesta que nunca habías realizado? Pero ahora que sí realizaste la gesta de los siglos, aprende, leyendo lo bueno y lo malo de lo que hiciste. Y no olvides, tendrás que volver a empezar, partiendo del punto inicial; el que en una u otra dirección, conduce a la victoria o a la derrota. ¡No vulevas a equivocar el camino!”.

I a l’inici de l’exili, també a l’Eco de los pasos, García Oliver escriu: “¡Pero no llores, vencido, que no siempres fuimos así! ¡Recordadlo vosotros los que venís tras de nosotros, lanzándonos los tanques italianos encima! ¡Recordadlo vosotros los que nos ametralláis desde los aviones alemanes!”

“¡Pudimos con el ejército! ¡Sí, os vencimos en el “Chringuito” del Paralelo de Barcelona! Para los militares vencidos, dije: “Llevadlos al Sindicato de la Madera”. “¡Pudimos con el ejército! Y os vencimos en la encrucijada de Ramblas y del paseo de Colón! Para los militares vencidos, dije: “Llevadlos al Sindicato del Transporte”.

“Día largo e interminable, día de treinta horas los del 18, 19 y 20 de julio de 1936. No lo olvidaremos nunca. Solos, vosotros y nosotros, ¡os vencimos! Fuimos los vencederos y porque lo fuimos nos conducimos generosamente con vosotros, cuando ya habíais abandonado las armas, y con los puños apretados, tensos los nervios, mirando al suelo, esperabais ser fusilados.”

Però després no es va “anar a per el tot” (el comunisme llibertari). Es va participar en el govern republicà i es va perdre la Guerra. I García Oliver, ja a França exiliat, es pregunta: “¿De haber ganado la guerra, cómo habría sido nuestra paz?”.

Evidentment “El eco de los pasos” parla des de l’experiència d’un militant i líder anarcosindicalista que assumeix múltiples responsabilitats representant a l’organització CNT i a través del seu poder i iniciativa individual, però sobretot ajuda a entendre com eren i actuaven a Catalunya i Espanya actors i organitzacions d’ideologies tant diverses com: anarquistes, anarcosindicalistes, faistes, trentistes, lliberals, catalanistes, republicans, poumistes, socialistes, ugetistes, rabassaires, comunistes, comunistes soviètics, filocomunistes, stalinistes, falangistes, feixistes…

I encara més interessant, García Oliver ens descriu com funcionaven les diferents organitzacions i com eren (políticament i personalment) els homes i dones que les representaven, amb les quals va haver de col·laborar o enfrentar-s’hi, deixant molt clar (amb noms i cognoms i fets) quan es tractava de “mandanga” política i quan de responsabilitat i actuació digna i útil davant d’unes situacions tan complexes i trascendents com les d’aquella época.

Afegim a aquest intent de sinópsi per resumir aquest gran llibre, un altre fragment en el que l’autor descriu (en el transcurs d’una conversa privada amb el cònsul soviètic Antónov-Ovseenko, responsable entre d’altres de la contrarevolució soviètica a Espanya) el significat de la bandera cenetista roig i negra: “…el rojo y el negro, en conjunción, suponen una dimensión nueva del socialismo. O sea, que el rojo solo, simbólicamente igual a marxismo, y el negro solo, expresión cromática del anarquismo, son dos expresiones negativas del socialismo, por cuanto cada cual por separado expresa la cerrazón de conceptos absolutos, como autoridad y antiautoridad. Tal como si el ser humano no constituyese una síntesis de fuerzas en tensión y, por consiguiente, de fructificación, si logra equilibrarlas.”

I per concloure, un darrera frase del mateix llibre: “La revolución -afirma García Oliver- no es nunca una innovación, sino una permanente reforma”.

 

 ones de pau audio: Play Now | Play in Popup | Download

Programa33: Visitem el Refugi antiaeri 307 del barri del Poble Sec de Barcelona i entrevistem els guies perque ens expliquin com van afectar els bombardeigs a la ciutat i els seus habitants durant la Guerra Civil espanyola. Barcelona, entre altres ciutats catalanes i espanyoles, patia per primer cop en la història un “urbicidi”. La població civil indefensa es convertía en l’objectiu de les bombes de l’aviació enemiga. A la segona part del reportatge també recordem les lluites i les conquestes socials de la Revolució, abans i durant la Republica espanyola.

Format: reportatge. Llengua. CATALÀ.

Es pot visitar el Refugi 307 tots els dissabtes i diumenges d’11:00 a 14:00 h. I de dimarts a divendres, per a grups amb reserva prèvia, trucant al teléfon:  93 2562100. El refugi es troba cituat al carrer Nou de la Rambla, 169, a tocar del parc La Primavera, sota la muntanya de Montjuich.

 

 ones de pau audio: Play Now | Play in Popup | Download

Programa odp32: Concert acústic en directe des dels estudis de Contrabanda FM. Començem esoltant un document sonor històric, la primera emissió de la ràdio rebel La Voz Popular (de la Unidad Revolucionaria Nacional Guatemalteca). Una emissora que va inspirar el nom de la banda del Dr. Sativo, i que es defineixen com: “Una sabrosa mezcla de reggae, cumbia y hip-hop con líricas para reflexionar. Un mensaje de fuerza y unión contra el sistema babilónico que impone el mal gobierno a los habitantes del Planeta Tierra”. Aquesta setmana fem un recorregut vital-musical per Guatemala, Cuba, Europa, India… Com diuen ells, “pa llenarte de energía positiva y fuerza para luchar… con sabrossura”.

Format: concert i entrevista. Llengua: CASTELLANO, yoruba, inglés.

Dr. Sativo y la voz popular

Recordem que Ones de pau realitza la secció Guatemala: de la impunitat a la pau. Una espai que a vegades és monogràfic (és a dir que dura tot el programa, com aquest concert) i a vegades és una secció més dins del programa. I editem un blog a part propi perquè puguis trobar i escoltar tots els àudios junts sobre Guatemala emesos a Ones de pau. Així podràs descobrir millor la realitat d’aquest país Centreamericà. L’enllaç a aquest altre blog el pots trobar a la pagina “Guatemala” (sumari barra superior), i és el següent:

http://www.onesdepau-guatemala.blogspot.com

 

 ones de pau audio: Play Now | Play in Popup | Download

Porgrama odp31: Després del parèntesis de juliol, tornem en directe a Contrabanda FM i amb el blog actualitzat. Començem estrenant nova sintonia de programa (Vesuvi, del grup Spaccanapoli). Recordem el primer atac nuclear de la història, l’inhumà bombardeig de la ciutat d’Hiroshima (Japó) per part de l’Exèrcit Nordamericà: 6 agost de 1945. Presentem (amb certs interrogants) la Marxa Mundial per la Pau i la Noviolència que recorrerà els sis continents del 2 d’octubre de 2009 al 2 de gener de 2010. I aprofitem aquesta entrada del blog per refrescar el concepte de noviolència activa.

Format: entrevista. Llengua: CATALÀ.

Convidat: Carles Martin, portaveu de Mundo sin Guerras i de la Marxa Mundial per la Pau i la Noviolència.

Abans de parlar de la Marxa Mundial, llençem a l’aire una de les preguntes que ens anirem questionant en els propers programes per tal de trobar les respostes que ens ajudin a ser més eficaços en la lluita antimilitarista: ¿La noviolència protegeix a l’Estat? Més enllà del fons anarquista i llibertari que du implicita la pregunta, la plantegem sota l’ombra política-militar més perillosa i destructora, la que formen els estats membres de l’Aliança Atlàntica (l’OTAN).

A partir d’aquesta pregunta continuem definint el nostre propi espai de lluita antimilitarista: l’Acció Directa Noviolenta, un espai propi i col.lectiu que passa pel camí de la lluita anticapitalista.

Malauradament enfront d’una injustícia, agressió o conflicte la resposta adecuada més eficaç no sempre es pot donar, normalment degut a les circunstàncies d’opressió i repressió en que viuen les víctimes. Això també ho plantegem en aquest programa amb una nova pregunta: ¿La noviolència és un privilegi?

Cada dia moren de gana milers i milers de persones arreu del món. Si nosaltres fòssim una d’aquestes persones, viuriem en carn i ossos un dels efectes més dramàtics de la lluita noviolenta: la mort per inanició o desnutrició.

Lo essencial no és tant conscienciar de la noviolència sinó conscienciar de que la pobresa i les injustícies que genera el capitalisme-militarisme són inacceptables i cal evitar-ho. Com? Al llarg dels propers programes intentarem trobar noves respostes.

Actuem, visquem de forma noviolenta, sí. Però davant d’una agressió que posi en perill de mort drets fonamentals com el dret a la vida, o responem amb Accions Directes Noviolentes o no evitarem, ni resoldrem, ni canviarem res.

Diem sí a la noviolència activa, però amb molts condicionants que la limitin o la reforçin. Per exemple, si a una persona o família o comunitat la estan matant de gana, jo no puc parlar-li a la víctima de noviolència. Si una persona és a punt de ser torturada o esta sent explotada, jo no puc dir-li que “posi l’altra galta”.

Un altre exemple concret i que ens afecta de molt a prop. Davant del perill nuclear que es plantejava i continua existint amb la central de Garoña (Burgos), no es va reforçar lo suficient l’Acció Directa Noviolenta per pressionar el govern i les corporacions. Davant d’un problema tan greu com el nuclear, s’haurien d’haver produit moltes petites i grans Accions Directes Noviolentes, més enllà de la difusió antinuclear, la recollida de signatures i les manifestacions que no han servit per a res. Aprenguem dels errors per no repetir-los!

Acabem aquesta presentació remarcant el que ens vam proposar des del primer programa d’Ones de pau. Continuarem reflectint les diferents respostes (siguin com siguin) davant les injustícies i la violència (vingui d’on vingui). Perquè de totes les lluites s’apren. Per això esperem que tu també hi participis sempre que vulguis, compartint amb Ones de pau la teva experiència de lluita personal o col.lectiva.